Godzilla i el cinema apocalíptic

 

Godzilla i el cinema apocalíptic

1

He agafat els conceptes d'Europa, acció, violència, desconstrucció, els he ficat en una coctelera, els he sacsejat bé per barrejar els ingredients, i quan ho he abocat n’ha sortit això:

Espereu, si us plau! no marxeu! Deixeu-me que us expliqui! Ja sé que heu vingut a parlar de filosofia, que associeu la filosofia amb l’alta cultura i els grans autors, i que veniu a parlar de llibres i no de cinema comercial cutre. Però segurament sabreu que el filòsof, com el bufó i com l’artista, és un personatge que va sempre a la contra del que se n’espera; que allà on va toca una mica la pera, no per frivolitat, sinó per generar sorpresa. I és que l’actitud filosòfica és l’actitud de sorpresa, de meravella, de deixar-se fascinar. Només quan ens sorprenem mirem les coses per elles mateixes, més enllà dels nostres prejudicis i interessos immediats. Per tant, burxar algú és una forma d’endinsar-lo en la sorpresa, és donar-li l’oportunitat de veure les coses d’una altra manera, és introduir-lo en l’actitud filosòfica. Així que jo no us parlaré ni d’alta cultura ni de grans autors ni de llibres. Us parlaré d’aquest personatge tan simpàtic. 

D’entrada, aquest rèptil gegant us pot semblar poc filosòfic i fins i tot poc seriós. Jo us concedeixo que els grans filòsofs tenen un glamour especial, i que Godzilla encara no s’ha guanyat l’aurèola de Plató, Heidegger o Nietzsche. Però deixeu-me que us pregunti una cosa: Heràclit tenia glamour? Vull dir: tenia aquesta aurèola de gran filòsof? Doncs ell també feia coses que sorprenien als qui buscaven glamour i solemnitat en la filosofia. 

Es diu que un dia l’estaven buscant uns admiradors que volien sentir-lo filosofar. Esperaven trobar-lo contemplant el cel amb posat transcendent, o composant aforismes sobre les coses humanes i divines amb el front arrugat i els punys tensos. Però en comptes d’això, el bon home s’havia ficat a la vora d’un forn perquè es pelava de fred. Els admiradors es van decebre, i potser devien pensar que era millor anar a buscar Parmènides (aquell sí que era un filòsof, amb el seu carro, les seves eugues, la deessa...). Però Heràclit, que tenia molt glamour, els va dir que entressin, que vinguessin amb ell a escalfar-se al foc, perquè si el que volien era parlar de coses divines, havien de saber que “també aquí, a la vora del foc, hi ha déus”, que “tot és ple de déus”.

L’anècdota d’Heràclit ens ensenya que, davant de qualsevol fenomen, podem adoptar una mirada superficial o una mirada profunda. Si mirem amb superficialitat, no trobarem filosofia enlloc (tampoc en els llibres); però si mirem amb profunditat, a tot arreu hi haurà filosofia (fins i tot en els llibres). Aquesta mirada profunda és similar a la que utilitzem quan escoltem una persona i mirem de comprendre-la. A vegades el que diem està censurat, controlat o deformat per les nostres pors i inseguretats, i aleshores és útil observar les expressions que no estan controlades per la consciència, com per exemple la mirada, els somnis, els lapsus del llenguatge, el gestos facials i corporals. És a través de l’expressió integral de la persona com aquesta es pot comprendre. 

Doncs una societat és com una persona però en gran, i totes les seves expressions ens diuen coses sobre ella: els llibres que escriuen els intel·lectuals expressen alguns aspectes. Però molta gent s’aferra a la seva ideologia i es nega a expressar o a reconèixer moltes coses. Les quals, però, potser apareixeran de forma més clara i desinhibida en el cinema o en la moda. 

Igual que les persones podem comprendre aspectes de la nostra personalitat a través dels somnis, la nostra societat també pot comprendre aspectes ocults de si mateixa a través dels seus somnis desperts: el cinema. Avui en dia, doncs, potser ens trobaríem Heràclit en un cine de barri, veient l’última versió de Godzilla amb les seves ulleres 3D i les seves crispetes de colors, picant-nos l’ullet i convidant-nos a veure la peli amb ell. A mi m’agradaria seguir la seva crida i filosofar amb tots vosaltres sobre aquest rèptil gegant, perquè potser així podrem penetrar en alguns misteris del nostre temps.

2

Godzilla forma part d’un gènere molt concorregut els darrers temps en la indústria del cinema. Cada any apareixen a les cartelleres desenes de pel·lícules que repeteixen un cop i un altre el mateix argument: un greu perill ens amenaça i es tracta de destruir-lo com sigui, abans que ell ens destrueixi a nosaltres. No m’interessa parlar d’aquestes pel·lícules des d’una perspectiva cinematogràfica. En general són pel·lícules avorrides, d’escàs valor artístic i completament previsibles, concebudes únicament per entretenir. Però independentment del seu valor artístic, expressen alguna cosa de nosaltres mateixos: som una societat que fantasieja de forma obsessiva amb la seva fi. Què significa això? És que intuïm que el nostre temps s’està acabant? És un pressentiment del final, una por del final o un desig secret que això passi? I per què tanta insistència amb els monstres? Serà que hi ha alguna cosa monstruosa en la nostra societat? 

Centrem-nos en el nostre protagonista: Godzilla ens produeix horror. El primer que percebem d’ell és la seva enorme mida, la seva lletjor, la seva força descomunal, la seva actitud agressiva, compulsiva, descontrolada... per tot això creiem que ens vol destruir, que és una amenaça radical per a tots nosaltres. Així doncs, l’horror que sentim davant Godzilla seria una reacció instintiva davant del seu poder descomunal i l’amenaça òbvia que representa. 

Però hi ha un altre aspecte de la qüestió: Godzilla és poderós, però sobretot és monstruós. Què vol dir això? Jo puc empatitzar amb persones, animals, insectes, fins i tot amb plantes, puc estimar els arbres de casa meva, els rius i muntanyes del meu país... però em costa empatitzar amb Godzilla. Li puc donar cacauets a un elefant, però no a Godzilla, perquè no és un animal, és un monstre. 

Un monstre està més enllà d’allò humà, està fins i tot més enllà del regne animal, és una criatura contranatura. No és ni humà ni animal, és únic; no té pares ni fills, no té àvia, no pertany a cap espècie coneguda, i això ens trenca els esquemes. Godzilla transgredeix totes les lleis de la natura, vull dir totes les lleis segons la nostra comprensió de l’univers. I com que la nostra forma de vida es basa en aquesta comprensió, allò que la transgredeix significa una amenaça radical de la nostra forma de vida. Acceptar la seva existència és qüestionar-nos la nostra, i això és molt angoixós, és fins i tot horrorós. Així, quan ens enfrontem a un fenomen que suposa una amenaça i un qüestionament radical de la nostra existència, el percebem com a monstre. Per això el monstre només pot ser destruït, perquè en cas contrari seria ell qui ens destruiria.

La pregunta, doncs, és què representa Godzilla? ¿Què és això descomunal i monstruós que amenaça de forma radical la nostra existència, la nostra comprensió de l’univers, la nostra forma de vida? 

3

Per respondre aquesta pregunta pot ser interessant veure com ha evolucionat la idea d’allò monstruós al llarg del temps. Si tota fantasia és expressió de la societat, els canvis i l’evolució de les fantasies de monstres expressen els canvis i evolució de les pors de la societat. Comencem amb els Cíclops de l’Odissea.

El Cíclop només té un ull, què deu expressar aquest fet? Heu provat mai de mirar només amb un ull, tapant-vos l’altre? Es fa difícil calcular la profunditat de l’espai, tot sembla pla. Igualment, una criatura que només té un ull ho veu tot pla, sense profunditat, no pot sintetitzar perspectives visuals diferents, i per tant, no pot forjar una concepció de la realitat complexa; dit d’una altra manera, li manca intel·ligència. El Cíclop, doncs, ens suggereix un individu primitiu, poc desenvolupat, inferior des d’un punt de vista evolutiu. Que en no viure en societats polítiques com els grecs, era incapaç d’incloure altres perspectives en la seva. Per això se’l representava amb un sol ull. 

Aquesta imatge ens suggereix què era allò horrorós per als antics grecs: l’horror era tornar enrere, l’horror era allò que havia quedat enrere. La mera visió d’un individu més primitiu és com una regressió en el temps, i per tant, una relativització de la pròpia evolució. Hem d’entendre que allò que amenaçava de forma radical l’existència de les primeres ciutats gregues eren tribus primitives en estat de natura. Mentre la humanitat ha fantasiejat amb l’horror sota formes primitives i monstruoses, ha significat que la por de la societat, allò que l’amenaçava, era retrocedir a una forma de vida més primitiva.

4

Però en el cinema apocalíptic, del qual volem parlar, apareix un tipus de por completament diferent. Podríem distingir quatre fases en la història del gènere.

Dels anys 50 als 90, l’amenaça radical venia d’una guerra mundial, un desastre nuclear o alguns experiments científics fallits —vegeu El planeta dels simis (1968), Mad Max (1979), Waterworld (1995). Aquí no hi havia monstres primitius, hi havia plena consciència d’un perill real en el si de la pròpia societat. Allò que causava horror ja no era retrocedir a estadis evolutius anteriors, sinó el propi present, el propi estadi evolutiu actual. El present es mira als ulls i s’adona que és una amenaça per a si mateix. Aquest fet indica la consciència que el desenvolupament tecnològic i industrial irresponsable podia causar el col·lapse. Expressa una inquietud davant la Guerra Freda i davant les possibilitats destructives del progrés tècnic.

Però a partir dels volts dels anys 90, totes les amenaces possibles venen de l’exterior de la humanitat: invasions extraterrestres, catàstrofes naturals o fenòmens sobrenaturals —vegeu Predator (1987), Independence day (1996), Armaggedon (1998), La guerra dels móns (2005), Un dia de Fúria (2009), 2012 (2009). Aquest canvi és significatiu i expressa un aspecte de la societat del moment. En aquesta època, el capitalisme ha passat de ser un poder en lluita amb altres (com el comunisme), a convertir-se en l’únic poder planetari. Per tant, la destrucció ja no pot venir de la Guerra Mundial. I no obstant, en comptes de frenar-se, la tendència apocalíptica ha augmentat des que el capitalisme ha guanyat la batalla. L’acte d’imaginar la pròpia fi de manera tan insistent i obsessiva, doncs, denota certa consciència de la pròpia fragilitat malgrat la seva hegemonia. 

Si el capitalisme ha guanyat la batalla, això vol dir que ja no hi ha una alternativa al capital. Per tant, s’equipara la humanitat amb el sistema capitalista. I això significa que qualsevol amenaça per al sistema no pot procedir de la humanitat, sinó de quelcom no humà: ja sigui la natura, ja sigui una civilització extraterrestre o un meteorit provinent de l’espai exterior. Però de quin tipus d’amenaça estem parlant? Què ens angoixa exactament? La mateixa fantasia ens dóna la resposta. 

Prenem Predator com a exemple. L’amenaça extraterrestre sempre és una civilització tecnològicament superior. Les armes del Predator són molt més avançades que les armes de foc convencionals, fins i tot la seva habilitat guerrera és molt més completa. Què ens suggereix això? La superioritat tecnològica i el poder militar són els criteris que fa servir la ideologia capitalista per determinar el grau d’evolució d’una forma de vida. Els Predators, doncs, simbolitzen una forma de vida superior a la nostra, més evolucionada. Això ens indica que per a nosaltres, el monstre, allò horrorós, no és la possibilitat d’una regressió al primitivisme (com en els Cíclops de l’Odissea), ni tampoc tenim por del nostre present (com en les pelis sobre desastres nuclears o guerres mundials). El que temem és el futur. L’amenaça extraterrestre revelaria l’angoixa davant forces més evolucionades que el capitalisme establert. Simbolitzen la por a evolucionar.

A partir del 2000, però, proliferen les pel·lícules que vinculen els extraterrestres amb civilitzacions anteriors a la humanitat —Aliens vs Predators (2004 i 2007), Stonehenge i l’Apocalipsi (2009). Això expressa que el que temem, i que projectem en l’espai exterior, són en realitat possibilitats latents que estan en l’interior de nosaltres mateixos. Aquestes forces són allò altre del capitalisme, i són percebudes per ell com a monstruoses, com una amenaça radical. La forma de vida hegemònica en el planeta es veu amenaçada, i per tant, l’amenaça ha de provenir de fora de la terra. Ara la nostra fantasia vincula aquesta amenaça extraterrestre a civilitzacions mítiques i ancestrals de la terra. I això expressa que aquestes forces en realitat formen part de nosaltres mateixos, i que representen anhels i pulsions molt antigues que el sistema no ha aconseguit eradicar. Però com que el capitalisme es concep a si mateix com l’inici i el fi de la història humana, qualsevol alternativa se li apareix com a prehistòrica. 

5

Ara bé, l’última versió de Godzilla (2014) pertany a una fase encara més nova. Enllaçant amb la darrera tendència del gènere, el monstre, allò que ens havia de destruir, és una criatura prehistòrica que desperta de l’interior de la terra. Tenim por d’ell, volem destruir-lo, fugim d’ell, però no podem. Fins aquí tot normal. La novetat és la següent: només quan ens hem rendit i l’hem deixat fer, ens adonem que el monstre no desperta per destruir la humanitat sinó per protegir-la. 

Així doncs, Godzilla ens permet desxifrar què s’amaga darrere del gènere apocalíptic. El monstre representa allò que amenaça radicalment la nostra comprensió del món i la nostra forma de vida. Es tracta d’un pressentiment de canvi i d’una angoixa pel canvi. Primer ho projectem fora nostre i creiem que no té res a veure amb nosaltres (l’imaginem com a extraterrestre). Després hem reconegut que aquest impuls de canvi surt de dins nostre (l’extraterrestre està relacionat amb els orígens de la humanitat). I només quan hem lluitat a mort contra aquesta pulsió i ens hem rendit, ens adonem que venia per salvar, no per destruir. Què ens diu això sobre la nostra societat? Com apliquem aquest missatge a les situacions de violència que vivim actualment? 

Manifestacions, desnonaments, tertúlies airades, violència institucional, simbòlica, mitjans de comunicació amb línies ideològiques marcades que criminalitzen altres ideologies... És que Godzilla ha despertat? La lluita, doncs, ha començat? Però Godzilla ens ensenya quan acabarà: només quan deixem de lluitar contra el monstre, ens adonarem que no era un monstre. Només llavors, la por i la violència es transmutaran en comprensió. 

El problema és que el poder no necessita comprendre, perquè creu que la seva posició de superioritat li permet el luxe de no escoltar. Per a ell, tota aquesta gent que es manifesta i que protesta és una potència monstruosa que suposa una amenaça radical. Però cal que el poder comprengui dues coses: que Godzilla no es pot vèncer, perquè som nosaltres mateixos; i que no ha despertat per destruir sinó per salvar. 

Per altra part, Godzilla també ha d’entendre que espanta, que genera horror perquè és una amenaça per a l’ordre establert. Després de tant de temps confinat a l’interior de la terra, es desperta de forma violenta i actua amb compulsivitat, sense control. Per això ha d’aprendre a canalitzar la seva enorme potència de forma serena, constructiva, creativa i seductora. 

Tots han de comprendre la seva situació. Mentre no la comprenguin, uns i altres es miraran amb horror i la violència serà una realitat. El mer fet que aquest debat giri entorn del concepte de violència indica que nosaltres també estem enredats en la lluita: o be estem lluitant desesperadament contra Godzilla o bé som Godzilla desbocat. Uns i altres encara no veiem que allò que ens passa és el reflex del que projectem. Però qui comprengui la situació inaugura automàticament una nova situació. És la mirada el que crea una situació i el que pot desfer-la. Les paraules i les accions venen després, i només recorren els camins prèviament traçats per la mirada.