Un home ha de prendre una decisió: o tallar amb la seva amant, que està embarassada d’ell, a qui estima amb gran desig i passió, però amb qui veu poques perspectives materials; o tallar amb la seva muller, que el pressiona sense èxit per quedar-se embarassada, a qui estima sense desig ni passió, però gràcies a la família de la qual té grans perspectives de prosperitat material.
L’home proposa a l’amant que avorti, però ella no ho vol. Llavors li proposa fer-se càrrec econòmicament del fill sense haver de trencar el matrimoni, però l’amant tampoc ho accepta, ja que vol una relació formal i estable, i li exigeix que sigui sincer amb la seva dona, li expliqui tot i talli amb ella.
Ell diu que ho farà, però va allargant la situació sense fer el pas. Per això l’amant li planteja un ultimàtum: o se separa o ella mateixa li explicarà tot a l’esposa. Ell accepta, però no és capaç de complir la seva paraula, en part per escrúpols morals i en part perquè implicaria renunciar a un nivell de vida molt alt, al qual ja s’ha acostumat.
La solució que troba és assassinar a l’amant. Agafa d’amagat una escopeta del seu sogre, simula un atracament al pis de la veina, mata a la velleta que hi viu, li roba les joies i les pastilles, i quan la seva amant arriba de la feina, l’assassina a ella també. L’objectiu és simular un atracament a la veïna per part d’un drogoaddicte, i que la mort de l’amant sembli un efecte col·lateral del robatori. Després va al teatre amb la seva esposa, per tenir la coartada perfecta. I al dia següent llença les joies robades al riu.
Però aleshores passen dos imprevistos. Quan llença les joies al riu, cauen totes a l’aigua excepte l’anell de la veïna (amb el seu nom gravat), que rebota a la barana del passeig i es queda al banc sense que se n’adoni ningú. L’altre imprevist és que l’amant tenia un diari on parlava de l’home i de la seva relació fins el dia de la mort, cosa que el fa sospitós del crim davant la policia.
Per la nit se li apareix l’amant i la veïna mortes. No queda clar si són fantasmes o és una forma poètica de representar el diàleg intern del protagonista amb la seva consciència. L’important és que l’home justifica la mort de la veïna perquè els innocents han de morir per donar lloc a un ordre més gran. I justifica la mort del seu fill no nascut perquè el millor que li pot passar en aquesta vida és precisament no haver nascut (en referència a l’antiga saviesa grega). L’amant li diu que serà dur viure així, que pagarà pel que ha fet. I ell respon que certament el poden enxampar, però que llavors, almenys, el podrien castigar, i això donaria una possibilitat de sentit a la seva vida.
Al dia següent, un drogoaddicte és assassinat al barri per un ajustament de comptes, i li troben a la butxaca l’anell de la veïna, que deuria recollir casualment al banc de la barana del riu. Automàticament, la policia el considera el culpable dels assassinats i es tanca el cas.
Finalment l’home té un fill amb la seva esposa. Però quan arriben a casa amb el nadó, ni se’l mira, es distancia de la família i se serveix una copa, observant-los des del costat de la finestra. Potser reflexionant sobre tot plegat. I nosaltres podem reflexionar amb ell:
Aquest és “l’ordre major” pel qual ha sacrificat tres vides innocents? Realment aquest ordre no és major ni inferior a l’altre que ha sacrificat, però és el que hi ha fàcticament. Aquest nen ha pogut néixer perquè el pare ha matat el seu germà no nascut i dues persones més. No tenia més dret ni menys que el seu germanet, però el fet és que ha nascut ell. I no hi ha cap justificació, cap racionalització vàlida per a això. L’únic que es pot dir és que ha tingut sort, com irònicament li desitgen els familiars quan brinden per ell.
Podem pensar que l’home també ha tingut sort, perquè no l’han enxampat degut a un cúmul de casualitats (l'anell que no cau al riu, el drogoaddicte que se'l posa a la butxaca...). Però la seva sort vol dir que realment no hi ha justícia. El que decideix què és la facticitat en cada cas no és la raó ni el bé ni la veritat, sinó la sort, l’atzar o la casualitat. Des del punt de vista absolut de l'univers, totes les opcions són igual de vàlides i cap té preeminència sobre l'altra. No hi ha bé ni mal, simplement hi ha el que hi ha.
Per això l'home ha dit que, si almenys l'enxampessin, podria passar comptes amb si mateix i recuperar la noció del just i l’injust, del bé i el mal. I això li donaria la possibilitat de viure una vida bona: dura, per les conseqüències penals, socials i econòmiques del que ha fet, però bona, perquè la vida tindria un criteri, hi hauria regles.
Però el cas està tancat. No l’enxamparan, no pagarà mai pel que ha fet, no passarà comptes amb si mateix ni recuperarà un criteri de vida bona. A partir d’ara, tindrà una existència materialment fàcil i còmoda, però sense càstig ni responsabilitat. I per tant, sense regla ni criteri, absurda, buida. El dubte és si una vida així val la pena de ser viscuda.
O potser ja és aquesta la vida que vivim? Per tenir unes coses i unes oportunitats, altres s’han d’haver quedat sense elles. I realment no hi ha res que justifiqui per què sí o per què no. Simplement les nostres accions, juntament amb el curs cec i imprevisible de les coses, ha decantat la balança cap a una situació, barrant el pas a altres d'igualment possibles i legítimes.
Vist així, la nostra vida tampoc té criteri. És clar que sempre podem no pensar-hi: tenim multitud d’estratègies per desviar l’atenció. Però la repulsió que ens produeix el protagonista de Macht Point podria ser un desagradable reflex inconscient de nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada