Els sense nom (Jaume Balagueró, 1999) explica la història d’una mare que, cinc anys després de la desaparició i suposada mort de la seva filla, rep una trucada inquietant que li fa sospitar que encara és viva. A mesura que investiga, descobreix l’existència d’una secta oculta que es dedica a explorar i posar en pràctica el mal en el seu estat més pur, com si fos una mena d’experiment filosòfic.
A diferència de la majoria d’accions malvades que podem entendre dins d’una lògica humana —fer mal per venjança, per egoisme o per algun benefici personal—, el que aquesta secta busca no és això. El seu objectiu és el mal absolut, despullat de qualsevol justificació, un mal que no vol res per a ell mateix ni pretén un retorn. És, senzillament, la voluntat de provocar el màxim dolor possible de manera absolutament gratuïta.
L’exemple esfereïdor que planteja la pel·lícula és el de la nena desapareguda. Després d’anys de silenci, es retroba amb la seva mare en un moment d’intensa emoció i esperança, només per, seguidament, suïcidar-se davant seu amb un tret al cap. D’aquesta manera, la destrucció psíquica causada a la mare resulta molt més devastadora que si algú li fes mal directament.
La pel·lícula de Balagueró, per tant, no només és un relat de suspens i terror psicològic, sinó també una reflexió sobre com el mal pot prendre formes que escapen a tota explicació racional, confrontant-nos amb la seva forma més aterridora: la que no es pot explicar.
Aquest concepte de mal “químicament pur” resulta inquietant perquè conté una paradoxal similitud amb el bé absolut. En tots dos casos hi ha una renúncia personal, un acte que es presenta com a gratuït, sense un interès immediat. El mal absolut, com el bé absolut, es presenta deslligat de motivacions humanes concretes, no sembla buscar res per a ell. Gairebé podríem dir que és desinteressat. Més que desinteressat: és autonegació, abnegació.
Tanmateix, a la vida real rarament ens trobem amb el bé o el mal en estat “purificat”. Normalment es presenten entrellaçats en una xarxa de motius i justificacions. Fins i tot les accions més terribles que podem trobar en la història i en els registres criminològics tenen alguna mena de finalitat, per molt que des de fora no l'entenguem o ens sembli equivocada. I el mateix podríem dir del bé.
Només quan les accions ens semblen injustificables, irreductibles, gratuïtes, percebem de manera més crua la seva naturalesa radical. I això fa difícil de distingir entre maldat i bondat. Ja que les dues tenen en comú aquest aspecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada