En la natura humana coexisteixen dos impulsos aparentment contradictoris que es manifesten en tots els àmbits i en totes les persones.
Un és la tendència a una vida reglamentada, on tot s’estructura de manera lògica i coherent, on cada nova experiència es pot integrar dins un sistema ordenat. Aquesta propensió es manifesta especialment en les institucions, com el dret, la política, la ciència o la religió, que busquen establir un ordre i un marc normatiu estable.
L’altra tendència és un impuls que ens mou a deslligar-nos d’aquest entramat de normes i regles, a obeir un imperatiu interior que percebem com a superior i que transcendeix qualsevol estructura. És el que aquí anomenem “element deslligat” o també amor incondicional.
No hi ha conciliació possible entre les dues actituds. El pas d'una tendència a l'altra implica un “salt de fe”, com assenyalava Kierkegaard. La paradoxa resideix en què, tot i que l’amor incondicional pot transcendir les normes del dret, la política o la religió, aquestes mateixes normes s’aixequen a partir d’aquesta força deslligada.
Lars von Trier en el seu cinema explora amb profunditat aquestes paradoxes que defineixen la condició humana. Ho podem veure a Els idiotes, Ballant en la foscor, Dogville, Antichrist, etc. I en aquest cas, ho explorem a partir de la seva pel·lícula Breaking the Waves (Trencant les onades, 1995). Veurem com la paradoxa entre allò lligat i allò deslligat en la natura humana es manifesta en el matrimoni, l'amistat, la ciència, la religió i la política.
1. Presentació i context
La Bess, una noia amb antecedents psiquiàtrics d’una petita comunitat calvinista, es casa amb un foraster. El casament desperta reticències en els líders religiosos, que li fan una entrevista abans d’autoritzar-lo. Li pregunten si sap què significa el matrimoni; ella ho té clar: “és la unió d’un home i una dona en Déu”. Li pregunten si serà capaç d’assumir aquesta responsabilitat i si podria assegurar que el Jan també ho serà; ella n’està segura. Finalment pregunten què han portat mai de bo els estrangers; la Bess respon mig entremeliada: “La música”.
I efectivament, des d’un punt de vista formal, la música és l’element deslligat de la pel·lícula; l’espontaneïtat i vitalitat dels temes rockers que separen els capítols contrasta amb l’ambient asfixiant del poble i de l’argument: l’element deslligat sempre és exterior, inconciliable, irreductible a un fonament comú últim.
Durant la boda, un dels amics del Jan pregunta sorprès com és que no sonen les campanes. No n’hi ha, no en necessiten per adorar a Déu. I la cunyada de la Bess, l’esposa del seu difunt germà, fa un petit parlament en homenatge a la núvia que serveix per conèixer la seva especial personalitat:
- Estimada Bess, et conec des de fa sis anys i puc dir que ningú té un cor tan gran. No va ser fàcil per a mi quan em vaig casar amb el Sam, però tu em vas acceptar de seguida, i mai ho oblidaré. La teva generositat no té límits. Com quan li vas deixar una bicicleta al Jack -la seva estava trencada-, però era meva, o sigui que jo vaig haver d’anar caminant. Em vaig enfadar amb tu, però me n’arrepenteixo, perquè tu ets així: ho dones tot. Quan el Sam va morir jo vaig perdre un marit i tu un germà. Ho vam passar juntes i vam prometre cuidar-nos mútuament. Tu ets el motiu que m’hagi quedat en aquest lloc tan fred, i ara la teva calidesa acull a un altre estrany. Es diu Jan i no sé res d’ell, però reconec el seu dret d’estar aquí, degut a tu, Bess.
La Bess és així: ho dóna tot. Però s’enfurisma terriblement perquè el Jan arriba tard a la boda. I quan ha de marxar al mar durant sis mesos a treballar li agafen atacs d’histèria, seguits d’estats de profund compungiment. De fet, quan va morir el seu germà va ser ingressada en un hospital psiquiàtric a causa d’aquests atacs, i encara ara necessita seguir prenent medicació.
Aquest fet li dóna una imatge de fragilitat davant dels altres. La seva pròpia mare no entén aquests atacs ni els tolera. Segons ella, una dona ha d’acostumar-se a que el marit marxi a la mar a treballar. Totes ho han fet. Però en la Bess hi ha quelcom d’exterior, un element deslligat, contraposat fins i tot a si mateixa. Per una banda ho dóna tot, i per l’altra, com diu el Jan, ho vol tot.
2. Paradoxa del matrimoni
Així doncs, el Jan marxa a treballar en una plataforma petrolera a alta mar. Durant la seva llarga absència, la Bess l’enyora molt i li prega a Déu que el faci tornar. Al cap de poc, torna, però no de la manera que ella esperava, sinó a causa d’un accident laboral que el deixa tetraplègic.
Això li provoca a la Bess terribles sentiments de culpa que accentuen les seves tendències histèriques. El psiquiatra, un home modern i raonable, li aconsella que tingui més cura de si mateixa. Però el sacerdot li diu que la seva obligació és centrar-se a fer costat al marit. I l’amiga li recorda que ell “només et té a tu, de tu depèn que tingui ganes de viure”.
Després d’un intent de suïcidi fallit, degut a la seva situació, el Jan li demana una cosa molt estranya:
- L’amor és un gran poder, oi? Si moro serà perquè l’amor no pot mantenir-me viu. Però ja gairebé no recordo què és fer l’amor, i si oblido això, moriré. Recordes quan et vaig cridar? Vam fer l’amor sense estar junts. Vull que et busquis un home i li facis l’amor, i que després vinguis a explicar-m’ho. Seria com si tornéssim a estar junts. Això farà que segueixi vivint. [...] Serem tu i jo, Bess, fes-ho per mi.
El Jan és una personalitat fortament sexual. La seva vida assoleix els punts més àlgids, la màxima intensitat, en l’acte sexual. Fins i tot quan estava a la plataforma petrolera, lluny de la Bess, havien de parlar cada dia i recrear imaginàriament l’acte eròtic. Però en estat tetraplègic i amb una manca gairebé total de sensibilitat, la seva vida està molt limitada. No en té prou amb fantasies. Per sentir-se viu necessita recuperar per un altre camí el que físicament li és impossible.
Per això li demana a la Bess que tingui aventures amb altres homes, i necessita que siguin reals. Tots entenem la diferència entre la narració d’un engany inventat i un de real. La imaginació amb prou feines presta atenció al primer, però s’obsessiona i es queda presoner del segon, recreant-lo un i altre cop com una maledicció. La diferència aquí és que, per al Jan, aquest quedar-se atrapat en la imaginació seria salvífic. L’únic que hauria de fer és posar-se en el lloc de l’altre home i recrear l’acte sexual com si l’hagués realitzat ell. Aquesta suplantació seria perfectament adient i justificada, ja que seria l’objectiu únic de l’acte sexual.
Ella està consternada per aquesta proposta i se’n va a resar. Sap que el seu marit podria morir i demana a Déu que el salvi. La pròpia veu de la Bess contesta a les seves pregàries. Ella realment parla amb una entitat transcendent, però al mateix temps aquesta entitat està en ella.
Podríem dir que la seva interioritat està escindida en dos elements radicalment heterogenis. Un d’ells és lligat, la seva personalitat fràgil i generosa; l’altre és deslligat, és una entitat forta i severa que la guia i la jutja des d’un punt de vista superior. Podríem parlar de brots psicòtics, però aquesta definició no canviaria res. Ella experimenta aquesta escissió com a real i objectiva, no és una il·lusió ni una fantasia. Així doncs, quan Déu contesta, està parlant realment una entitat deslligada de si mateixa:
- I per què l’hauria de salvar?
- Perquè l’estimo.
- Doncs jo no ho veig que l’estimis, no veig que facis res per estimar-lo.
Aquest autoretret, i el fet que el Jan està empitjorant, la decideixen a fer el que li ha demanat. Al cap i a la fí, “el matrimoni és la unió d’un home i una dona en Déu”, i aquesta relació està per sobre de les normes i convencions dels homes.
Les seves experiències sexuals són sòrdides i humiliants, però la seva part deslligada la confirma en el camí que ha emprès: “Maria Magdalena també va pecar, i així i tot és la meva filla més estimada”. I més tard, quan es planteja si anirà a l’infern pel que està fent, es respon a si mateixa amb un pensament concloent: “vols salvar-te a tu o vols salvar al Jan?”
Aquestes experiències coincideixen amb millores en l’estat del Jan. Però ell té grans remordiments pel que li està demanant a la Bess:
- Creus que ens tornem persones diferents quan ens apropem a l’abisme, i que ens tornem dolents quan estem a punt de morir? [...] Deixa’m morir, tinc el mal en el meu cap.
Realment el Jan és conscient que està empenyent a la Bess a l’autodestrucció i a l’estigmatizació social, i que és injustificable afirmar que això el mantindrà amb vida. D’alguna manera, li passa el mateix que a la dona d’Antichrist: no es reconeix en la imatge de si mateix, se’n sent deslligat. Això ens fa dubtar sobre si realment ell vol el que li demana a la seva dona o és només un desvarieg fruit de la medicació i les operacions, com més tard es suggerirà.
Però la Bess ho vol tot, també aquest element deslligat de la personalitat del Jan: “t’estimo, hi hagi el que hi hagi en el teu cap”. Ella realment creu que les seves accions l’estan salvant. Des del seu punt de vista, això no té res d’extraordinari, ja que ella experimenta contínuament l’efectivitat de l’element deslligat en la seva pròpia interioritat. Per això concep perfectament que en la “realitat” exterior pugui tenir la mateixa efectivitat i autonomia.
3. Paradoxa de l’amistat
No obstant, la seva amiga i cunyada no reconeix aquest element deslligat, i de la mateixa manera que la Bess i el Jan saben que “l’amor és un gran poder”, des del punt de vista d’una enfermera el millor és no tenir gaires esperances, ja que “la malaltia és un gran poder”.
A l’amiga li sembla estúpida la creença màgica de la Bess. Li sembla que s’està perdent “en un món fals”. Per la seva part, el Jan empitjora i la pressiona per a que tingui experiències sexuals completes. Aleshores la Dodo parla a soles amb la Bess:
- Vas amb altres homes per alimentar les seves fantasies?- Pregunta indignada. La Bess respon justificant-se:
- El seu estat va millorar...
- No, no va millorar, a vegades està millor i a vegades pitjor. I no és cosa teva, això són imaginacions!
- És el meu marit, i Déu diu que l’he d’honorar.
Certament, la Bess només està complint el que li va demanar el Jan. Segons la comunitat, aquesta és la seva obligació com a esposa. Però per a la Dodo, l’amor i l’honor que una esposa ret al seu marit estan subjectes a certs límits:
- Si això és honorar-lo, hi ha alguna cosa que no entenc.
- Oi que tu no ets d’aquí?
Efectivament, ella sempre ha estat com una forastera en aquella comunitat.
- No, i me n’alegro, el que diuen em regira l’estómac.
- Però vius aquí i vas a l’església.
- Sí, però veig les coses a la meva manera.
- I per què no te’n vas anar? El teu marit va morir.
- Saps prou bé per què no he marxat. No he marxat per tu.
Així, doncs, malgrat el seu escepticisme, també l’amiga Dodo obeeix al seu particular element deslligat. En la seva amistat abnegada hi ha una fe i una confiança cega en un impuls immotivat que ve de fora. Ella està fent el mateix que li recrimina a la Bess, però no se n’adona.
- Una ha d’escollir, Bess, pensar pel seu compte.
Però aquest consell també és contradictori. Per a ella, pensar pel propi compte és pensar escèpticament. En canvi, la Bess no és escèptica, i per tant, pensar pel propi compte és pensar amb fe. Si adoptés la mirada racionalitzadora que li vol imposar la Dodo, no estaria pensant pel seu compte sinó pel compte d’una altra. En aquesta situació, discutir sobre una base comuna és realment difícil.
- El que fas empitjora les coses, és absurd. Li han operat el cap, està drogat, no sap el que es diu!
Aquest és el gran dilema: què és aquest element deslligat que impulsa al Jan i a la Bess? Un element actiu real o un desvarieg? Al cap i a la fi, les lesions cerebrals per l’accident, les successives operacions i la medicació, podrien fer dubtar de la seva lucidesa; i la Bess té antecedents psiquiàtrics prou rellevants.
Però potser la distinció entre lucidesa i bogeria no és més que una manera de constatar que hi ha experiències incommensurables les unes amb les altres. Podem prendre com a referència de la realitat “vertadera” al tipus d’experiència estadísticament “normal”? I com es justifica la decisió de donar preponderància a un tipus per sobre de l’altre? És difícil pensar que la veritat es pugui decidir estadísticament pel nombre d’individus encasellats en determinat esquema.
4. Paradoxa de la ciència
La incommensurabilitat entre les dues posicions es repeteix en una conversa amb el doctor:
- Crec que estàs enmig d’una cosa que no controles.
La Bess ja es coneix aquesta cançoneta. Se’l mira amb displicència:
-Ah si?
-Vinga, Bess, que ja no ets una nena. Per l’amor de Déu, t’està obligant a ficar-te al llit amb el primer que passa, tu no ets així.
-No faig l’amor amb ells. Faig l’amor amb el Jan, i el salvo de la mort.
La manera de parlar de la Bess no ajuda a fer-se entendre, però la veritat és que ja hi ha renunciat. Sap que hi ha coses que no es poden explicar.
-Ho sento, però a mi em sembla un vell verd que vol fer de voyeur.
-A vegades ni tan sols necessito explicar-li-ho. El Jan i jo tenim un contacte espiritual.
Qualsevol parella ha experimentat una comunicació inconscient d’aquest tipus. La proximitat afectiva possibilita alguns transvassaments psíquics d’inquietuds i desitjos entre ambdós. Per tant, el fet que la Bess no necessiti explicar-li al Jan les seves experiències no és més estrany que el fet que algú tingui somnis amb les inquietuds de la seva parella. El to de la Bess és serè, ferm i extraordinàriament lúcid:
-Déu ens permet a tots de fer almenys una cosa bé. Jo sempre he estat estúpida. Però això se’m dóna bé. Déu dóna un talent a cadascú.
-I quin és el del Jan?
-Ell és...- somriu -és un gran amant.
-I el meu, aleshores, quin és?
-No ho sé, encara no l’ha trobat?
La combinació de conceptes totalment estranys a la seva mentalitat i respostes d’una lucidesa esclafant desarma al doctor:
-Ja veig, i quina és la teva habilitat, perquè no crec que sigui que et follin homes que no coneixes.
Respon amb fortalesa inexpugnable:
-Jo sóc capaç de creure.
L’habilitat de la Bess és copsar i entregar-se conscientment a l’element deslligat. A ulls dels altres això la porta a actituds incomprensibles, incompatibles amb el sentit comú. Per això el sentit comú ho confón amb l’estupidesa o la bogeria.
El doctor s’aixeca nerviós de la cadira.
-Està enfadat?- diu ella burleta. La seva ironia denota un gran control de la situació.
-Sí, ho estic, ja ho crec que ho estic! No veus que et manipula? És malaltís, i ho és cada cop més [...]
-Sempre li preocupen tant els problemes dels seus pacients, doctor Richardson?
Bingo:
-Escolta’m Bess, em preocupo per tu.- El seu to ha canviat. - T’estimo, Bess. Ets molt especial.
De nou un impuls immotivat que mou les accions de les persones. Els camins de l’element deslligat són inescrutables, anima la vida interior fins i tot d’aquells que el neguen i el combaten en el seu exterior. La Bess provoca això en les persones que té al voltant: actuant deslligadament, desperta en elles l’element deslligat.
La ironia de l’assumpte és que el doctor estima la Bess perquè és especial, però pretén que deixi de ser especial, que renuncii a allò que estima d’ella. El doctor és un emèrit representant de la ciència, com l’home d’Antichrist. I la seva manera de relacionar-se amb l’element deslligat és controlant-lo, lligant-lo, reduint-lo als seus conceptes i esquemes.
5. Paradoxa de l’estat i la religió institucional
Després d’aquesta conversa, la Bess va a l’església a resar. Té la sensació que tothom se li està posant en contra:
- Estimat pare, què està passant?
Però a diferència d’altres vegades, no hi ha resposta. Per primer cop en les seves pregàries a l’església, la Bess està angoixada:
-Pare, on estàs?
Soledat total. L’escena recorda la pregària de Jesús a la Muntanya de les Oliveres abans de l’instant decisiu. Passi el que passi al final, no podrà ser interpretat com una decisió alienada sinó com un exercici de plena responsabilitat. Com en el cas de Jesús, tots els seus l’hauran abandonat.
Efectivament, mentre la Bess se’n va sola al moll a prostituir-se als vaixells per ajudar a millorar al Jan, el doctor està convencent al Jan que el millor per a la Bess és que sigui ingressada de nou i aïllada.
El Jan sap que això vol dir que no la veurà mai més, i així i tot, signa l’autorització. Renunciant a la Bess està renunciant a la vida, ja que ella l’estava mantenint viu amb la seva sexualitat per simpatia (o era només un desvarieig?). En qualsevol cas, la renuncia del Jan també és un acte d’amor en un moment de lucidesa.
En els vaixells, la Bess es troba enmig d’uns criminals perillosos i aconsegueix escapar per poc. Desamparada, fa cap a l’església, on sent aquestes paraules:
- Només hi ha una manera per tal que nosaltres, pecadors, assolim la perfecció a ulls de Déu. L’amor incondicional a la paraula que està escrita. L’amor incondicional a la llei.
A l’església només hi poden parlar els homes; això sempre li havia semblat estúpid. I més d’un cop ho havia dit en veu baixa, treient de polleguera el seu avi (“refrena la teva llengua, dona!”). Però aquest cop no es refrena:
-No entenc el que diu, com es pot estimar una paraula? No es poden estimar paraules, no es pot estar enamorat d’una paraula. Es pot estimar a un altre ésser humà. Això és perfecció.
Així doncs, una cosa tan tancada i lligada com una comunitat calvinista, amb els seus estrictes preceptes i la hipervigilància a la qual se sotmet la vida pública i privada dels seus membres, està organitzada també al voltant d’un element deslligat, quelcom transcendent, que reconeixen i adoren, però com a separat del món. Aquesta separació és el que la Bess no entén. Per a ella l’element deslligat és una força viva que la mou i a la que s’entrega, una realitat d’aquest món, no pas quelcom inefable i llunyà.
Ells adoren la paraula escrita com quelcom inefable i sublim. I realment és així, el que ells adoren és inefable, inconciliable amb les seves vides rígidament reglamentades. La seva actitud no és del tot incoherent: l’amor incondicional només es pot dirigir a la paraula escrita, perquè els condicionaments inherents a tota comunitat impedeixen que pugui haver-hi amor incondicional entre els homes. Aquest implicaria estar per sobre de la regla, i per tant, de la comunitat. Però ells són, per damunt de tot, una comunitat, i res pot estar per sobre de la regla.
Fins i tot si la regla ordena amor incondicional, la interpretació de la regla no pot transgredir el seu “ser comunitat”. I l’única forma de respectar-la és projectant aquest amor incondicional fora del món humà (com les comunitats religioses) o revertint aquest amor incondicional sobre la pròpia regla (com fan les societats modernes amb les seves constitucions). Així preserven les dues coses: l’amor incondicional i la comunitat, pero al preu de mantenir-les separades.
La Bess ha après el concepte d’amor incondicional a l’església. El to de la seva part deslligada és sever i intransigent com el de la mare i els ancians. Això ens permet intuir què hi ha a l’origen dels seus brots psicòtics. Aquests remetrien a la profunda contradicció entre les exigències socials i les condicions reals, entre l’obligació d’estimar incondicionalment i l’exigència incondicional de respectar les condicions de la comunitat. La primera hauria constituït la part deslligada, forta i severa com les paraules dels ancians; la segona hauria format l’altra part, fràgil i dòcil com el paper de les dones en la seva comunitat.
Així, l’única manera que ha trobat la Bess per unificar aquests dos elements incompatibles en una mateixa realitat és conservar-los separats en el seu interior. Mentre que els membres de la comunitat fan l’operació inversa: mantenen el seu jo unit al preu de dividir la realitat exterior. Podríem preguntar-nos qui és més psicòtic.
La qüestió és que la Bess, en mantenir l’element deslligat en aquest món, està unificant el que per a ells ha de romandre separat. L’entrada d’aquest element deslligat en les seves vides quotidianes els horroritza perquè, en la seva incondicionalitat, no respecta, no s’atura davant res.
Les notícies sobre la seva actitud “immoral” ja l’havien posat en el punt de mira dels severs ancians. Però la seva irrupció a l’església vestida com una puta i la irreverència d’atrevir-se a parlar i de qüestionar la Paraula sagrada és la gota que vessa el got. Després d’una curta deliberació amb el representant de l'assemblea, el sacerdot llença un anatema sobre la Bess i aquesta queda expulsada: “ningú et coneixerà ja”. Però aquest anatema no fa més que fer patent la paradoxa de la comunitat. I és que, complint la regla que ha après de la comunitat, la Bess s’ha convertit en estrangera per a la mateixa comunitat.
Però la Bess no només és expulsada de la comunitat religiosa. El principi que mou la seva vida, l’amor incondicional, és incompatible amb qualsevol regla de qualsevol comunitat. Així, el doctor ha preparat el seu ingrés en un psiquiàtric, que és la peculiar forma que té la societat moderna racional d’aplicar anatema als individus deslligats, inconciliables amb ella.
6. Renunciar a tot per tenir-ho tot
Com veiem, la religiositat rígida dels ancians, l’escepticisme modern de l’amiga i el racionalisme científic del doctor, tenen en comú la seva inconciliabilitat amb un element deslligat que és el mateix per a tots: l’amor incondicional. Però paradoxalment, tots són moguts per aquest element deslligat. La comunitat política en forma d’amor incondicional a la paraula escrita, la Dodo en forma d’amistat incondicional, i el doctor amb el seu enamorament també incondicional.
Estigmatitzada i marginada, fugint del personal mèdic que la vol ingressar i de les pedres i les burles dels nens del poble, rebutjada per la mare, la Bess cau desmaiada a prop de l’església, davant la impassibilitat del sacerdot. Només la Dodo la socorre, desafiant l’anatema, i li confessa a contracor que el Jan s’està morint.
Fent això, la Dodo no només està deslligant-se de la comunitat, sinó sobretot de si mateixa, ja que sap que aquesta informació li farà creure que es mor perquè ella no està fent el que ha de fer: consumar relacions completes que vivifiquin el Jan. Per això la Bess li diu a la Dodo que sap que l’estima, perquè la seva acció ha estat abnegada, deslligada.
Aleshores recupera la seguretat i la fermesa dels seus moments àlgids i li demana que resi perquè el Jan es curi, que s’aixequi i camini. Ha pres la determinació d’anar al vaixell dels criminals perillosos.
En el trajecte amb barca recupera el contacte amb Déu, la part deslligada de sí, i això la serena i li dóna ànims. Allà és violada i mutilada de la pitjor manera. És portada a l’hospital per ser intervinguda, però ella insisteix a veure el Jan per saber si ha millorat. La Dodo li ho permet, tot i que en el gravíssim estat en que es troba exigia una intervenció ràpida. De nou l’actitud de la Dodo fa honor a l’element deslligat, l’amor incondicional que la Bess ha despertat en ella, més que no pas a les normes del seu ofici.
Però el Jan no ha millorat: “Potser estava equivocada després de tot”, es diu sorpresa. Mentre l’estan operant la ve a veure la seva mare, que l’havia rebutjat seguint l’anatema del sacerdot. I amb aquesta acció, igual que la Dodo, ha escollit obeir l’element deslligat abans que la norma externa. També en ella la Bes ha despertat l’amor incondicional. La mare excusa a l’avi per no haver pogut venir, i la Bess li diu que tant se val, que li digui que l’estima.
S’està morint i té por. Crida al Jan, però òbviament, el Jan no pot contestar.
Finalment la Bess mor. La Dodo plora histèrica d’una manera molt similar als atacs que li agafaven a la Bess, i li demana perdó: havia promès cuidar-la i sent que ha fallat.
Però el Jan finalment s’ha curat, s’ha aixecat i ha caminat. Miracle o casualitat? La Dodo i la mare han despertat a l’element deslligat. I també el doctor Richardson, que interrogat en la investigació judicial sobre la mort de la Bess, canviaria el seu diagnòstic patològic pel de “bona”.
El jutge li pregunta atònit si vol fer constar en acta que la difunta patia la malaltia de ser bona. El doctor contesta que es clar que no, però en realitat sí que es tracta d’això. El que passa és que l’element lligat de la societat humana no entén que l’element deslligat és inconciliable amb ella.
La Bess haurà de ser enterrada com una pecadora condemnada a l’infern, però el Jan i els seus amics roben el cadaver i el substitueixen per sacs de sorra. Més tard la llençaran a alta mar, a la natura oberta, l’element deslligat del qual prové.
Al matí següent un amic del Jan el desperta feliç i li diu que pugi. El radar no marca la presència de cap objecte a quilòmetres a la rodona, però quan surten a la coberta se senten picar campanes. Les campanes que falten a l’església repiquen des de dalt del cel. L’element deslligat està en la natura, en el cel, en el mar, arreu del món i en el cor de tots els qui el perceben.
Fins i tot encara que no el percebis, o encara que el neguis, actua en la teva vida i la mou. La paradoxa és que no es pot viure plenament en ell ni plenament sense ell. És el que funda tota norma i el que la transgredeix.
.webp)