Ema (Pablo Larraín, 2020) retrata una dona jove, ballarina i professora de reggaeton, que després d’un incident traumàtic amb el fill que havia adoptat, entra en un procés de destrucció personal i reinvenció radical. La pel·lícula combina drama íntim i experimentació audiovisual, amb especial protagonisme de la música urbana i la dansa, que esdevenen el seu llenguatge central.
La frase d’un dels personatges, “Tu vas sortir d’un orgasme, i ara aquest orgasme es pot ballar”, sintetitza el cor de la pel·lícula: l’origen de la vida, marcat per l’impuls físic i visceral, pot reviure’s i reinterpretar-se a través de l’energia del cos i del ball. Ema, en aquest sentit, busca tornar a connectar amb aquesta força primigènia que transcendeix la paraula i el pensament racional.
El reggaeton, que travessa tota la pel·lícula, no hi apareix només com a estil musical, sinó com a experiència corporal col·lectiva. El film el mostra com a moviment hipnòtic, repetitiu i intens, comparable a la descàrrega física d’altres gèneres extrems com el thrash metal. La seva potència no és intel·lectual, sinó visceral: actua directament sobre el cos, dissolent la identitat individual en una massa anònima que balla i vibra plegada.
Molts moments de la pel·lícula expressen aquesta energètica del ball i de la música: un ritme que no es pot captar ni controlar amb la raó, però del qual venim i al qual podem retornar a través del cos. És la manera que troba Ema —i, en general, els personatges que habiten el seu món— de reconnectar amb la vida més enllà del dolor, del fracàs i fins i tot de les constriccions socials. El ball es converteix així en un camí alternatiu a les paraules i a la narrativa lineal, quan aquestes han fracassat.
Estic separat de l’ombra d’on vaig sortir, separat de la meva pròpia vida. Què puc fer? Però hi ha un altre camí, una alternativa a la paraula. No facis res, segueix el ritme. Ritme i repetició. Hipnòtic, intern, esguerrador. En contacte amb el cos, amb la sensació del cos. Que ja no és cos físic individual sinó carn col·lectiva quasi ombra, la fosca anònima anterior al cos i a l’individu. No la puc controlar, no la puc comprendre, però vinc d’ella i la puc ballar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada