De petit tenia un somni recurrent: anava al cine a veure la nova seqüela d’Alien, i quan apareixien els monstres, sortien de la pantalla i sembraven la mort i la destrucció en la realitat. En el somni sempre sabia que això passaria, i intentava avisar a la resta d'espectadors de la peli. Però també sabia que, un cop passés, no hi hauria escapatòria. Ara ja fa molt que no ho somnio, crec que és perquè ja s'ha acomplert. Però no sé què significa això i m’agradaria entendre-ho.
Alien, de Ridley Scott (1979), es pot interpretar de diverses maneres. La forma com l’Alien s’incuba i implosiona en l’interior individual té a veure amb els processos psicològics inconscients. La lectura metafísica hi veuria la representació de les pors davant l’experiència de l’estrany en abstracte. Una altra opció seria l’astroarqueològica, per les seves referències a uns enginyers extraterrestres que haurien creat la humanitat. També és possible analitzar-la des dels perills de la tecnociència, del capitalisme extractiu i de la intel·ligència artificial.
Aquí combinarem totes aquestes i altres vies interpretatives. Llegirem la pel·lícula i el seu univers com un pressentiment de la societat actual, de la seva essència, dels seus perills, dels processos profunds que han tingut lloc en la humanitat moderna i que l’estan portant al col·lapse. I també com una indicació de com ens podem salvar encara.
1
Una nau espacial està tornant a la Terra des d’un planeta llunyà, on han omplert un carregament de matèries primeres. Però l’ordinador ha captat un possible senyal de socors, i el contracte estipula que s’han d’aturar i investigar-lo, si no volen perdre tots els emoluments. Per això la nau s’atura a mig camí i desperta els 7 tripulants i el gat, que estaven criogenitzats.
La nau simbolitza la societat humana. Té conductes d’aire que intercomuniquen els espais estancs interiors i permeten l’intercanvi entre ells, exactament com el sistema econòmic en la societat capitalista. També hi ha una llançadora que permet als tripulants sortir de la nau, a imatge dels subsistemes socials que pretenen ser una alternativa a l’ordre general. El fet que tot és propietat d'una companyia denota que la humanitat sencera està sota el poder del capital. Per a ella, l’univers, cada planeta, es redueix a font de matèries primeres, i la humanitat a força de treball explotable.
És una societat de classes, formada per una elit política i intel·lectual (el capità, la segona oficial i l’oficial científic), una classe mitjana (dos pilots) i una classe treballadora (dos mecànics). La lluita de classes apareix ridiculitzada, quan aquests últims es queixen per la desigualtat salarial entre ells i la resta de la tripulació. Són un home negre que només pensa en diners i un home blanc poc intel·ligent que sempre li respon “és clar”. Aquesta caricatura, i la displicència amb què el capità talla les reivindicacions, denoten els prejudicis neoliberals contra la classe treballadora.
2
Així doncs, una part de la tripulació entra a la llançadora i es dirigeix al planeta per investigar el senyal. Descobreixen una enorme nau espacial. Hi entren i veuen un “alienígena” gegantí fossilitzat, que té els ossos oberts cap a fora, com si quelcom li hagués explotat des de dins.
Tot seguit, un dels protagonistes troba una galeria plena d’ous. En toca un. Alguna cosa es mou en l’interior, com si el tacte l’hagués despertat d’una letàrgia. L’ou s’obre com una flor o com una boca. Per dintre té un aspecte viscós i palpitant, com entranyes animals. Tot plegat desafia les classificacions convencionals entre els regnes de la natura, cosa que suggereix que han trobat quelcom que té a veure amb l’essència de tota forma de vida. Llavors un organisme ambigu, que recorda una aranya o l’esquelet d’una mà, amb una cua com una columna vertebral, salta des de l’interior de l’ou sobre el tripulant i li engrapa la cara, perdent la consciència.
L’equip recull el company ferit i tornen de seguida a la nau. El capità ordena que els deixin entrar per atendre’l. Però, des de la nau, la segona oficial s’hi nega, ja que en haver estat en contacte amb un organisme alienígena, han de complir la quarantena per protegir a la tripulació d’alguna possible contaminació biològica. Finalment, l’oficial científic obre les comportes, desobeint a la segona oficial, que en absència del capità és qui té el comandament. L’oficial científic addueix que ho havia oblidat. La seva actitud comença a ser sospitosa.
Un cop tots a la nau, porten al ferit al laboratori i l’analitzen. Descobreixen que l’organisme és un paràsit que s’apodera completament de l’individu però el manté en vida.
Al cap d’un dia, el paràsit s’ha desenganxat del tripulant, que sembla estar en perfectes condicions. Com que té molta gana, ho celebren amb un dinar abans de tornar a les càpsules de criogenització i posar rumb a la Terra. Però mentre dinen, el tripulant comença a convulsionar i un organisme alienígena li surt del ventre, rebentant-lo per dins i escapant-se de la sala. Després del xoc inicial, la tripulació s’organitza per atrapar l’Alien i fer-lo fora de la nau a través dels conductes d’aire. No obstant, creix massa ràpid. Es torna tan gran i fort que és ell qui caça als tripulants un a un.
Ara entenem que això és el que li va passar a l’alienígena gegant fossilitzat del planeta. La qual cosa indica que estem davant de quelcom ancestral, molt més antic que la humanitat. Estava latent fins que l’home modern l’ha tocat, i li ha tornat el toc amb escreix. En efecte, la mà del tripulant ha tocat l’ou per fora i quelcom en forma de mà ha sortit de l’ou per engrapar al tripulant. Se li ha ficat a dins, l’ha rebentat i ha sortit a l’exterior.
Per tant, la seqüència remet a quelcom que li està passant a la natura humana: la seva interioritat està sent rebentada. I com diem, el que ho rebenta és quelcom més antic que la consciència humana, quelcom que ha estat tocat artificialment i s'ha desfermat. En l'ésser humà, més antic que la consciència són els instints, els impulsos irracionals, l'agressivitat sense límits. L'Alien representa això.
L’Alien utilitza els conductes d’aire per moure’s, amagar-se i fer emboscades. I si la nau és la societat, els conductes d’aire són els espais d’intercanvi, de comunicació, de compra-venta… El mercat en general, el sistema econòmic. Això és el que ha rebentat la interioritat humana i ara està rebentant a la societat des de dins.
La interioritat és l’espai intern de la consciència, des del qual reflexionem, recordem, sentim, ens compadim, seguim les nostres intuïcions i pressentiments, ens plantegem què és veritat o mentida, i què està bé o malament. Això és el que està sent colonitzat i dominat per la mercadotècnia. És a dir, per la fusió entre ciència, tecnologies i economia en la qual es basa el capitalisme tardà. I la potenciació dels instints primaris a través del consumisme ha desfermat tota l'agressivitat i irracionalitat anteriors a l'aparició de la consciència (l'Alien).
3
En una d’aquestes emboscades mor un dels mecànics i en una altra el capità. Ara el comandament passa a la segona oficial. I com que desconfia del científic, decideix parlar amb l’ordinador de la nau directament i esbrinar què passa.
Aleshores descobreix que la missió comercial simplement era una tapadora per encobrir la vertadera missió oculta, que només coneixia l'oficial científic. L'ordre secreta és: “Nostromo desviada a noves coordenades. Investigar noves formes de vida. Recollir mostres. Prioritat única: assegurar el retorn de l’organisme per ser analitzat. Totes les altres consideracions són secundàries. Tripulació sacrificable”.
L’oficial científic sap que l'oficial comandant ho ha descobert tot i intenta matar-la. L’enfrontament entre ells dos, dins de la nau, simbolitza l’enfrontament entre el poder tecnocientífic i el polític, dins de la societat. El primer vol liquidar el segon per assegurar els seus plans.
El racó on es produeix la baralla està ple de fotos de dones despullades, un póster d’ous ferrats, tot amb evidents connotacions sexuals. I a la taula hi ha dues revistes: d’una noia en bikini i d’un catàleg de luxosos rellotges de pulsera. D’aquí podem deduir que la revista amb què intenta ofegar a la tinent també és d’entreteniment, pornografia o consumisme. A més, li vol ficar per la boca, cosa que afegeix un matís sexual a l’escena. I revela cruament com el sistema desactiva la iniciativa política: embotint-nos entreteniment, pornografia i consumisme per la boca fins a asfixiar-nos.
Però els dos tripulants restants intervenen a temps. El mecànic el colpeja amb un extintor i li rebenta el cap, que li queda penjant. Llavors es veu que el científic és un robot androide, programat per l’empresa per realitzar l’agenda oculta de la companyia. Aquesta és la imatge de la ciència moderna al servei del capital. Posa unes normes de quarantena i alhora les viola si li convé al sistema que serveix. L’argument per fer-ho és humanitari (salvar l’individu). Però la motivació de fons és antihumanitària (protegir l’Alien que porta dins).
Quan, un cop vençut, interroguen a l'androide sobre com matar l’Alien, la resposta és inquietant: “No compreneu a què us enfronteu. És el perfecte organisme. La seva perfecció estructural només és comparable a la seva hostilitat”. I afegeix: “Admiro la seva puresa. És un supervivent a qui no afecta la consciència, els remordiments ni les fantasies de moralitat”.
Aquestes declaracions ens permeten entendre l’objectiu de la companyia, que simbolitza la societat capitalista: canviar la natura humana, treure-li el que ens fa humans, consciència i moralitat. Tenint en compte que aquestes dues coses pressuposen una interioritat reflexiva, té molta lògica que l’Alien rebenti precisament la interioritat dels individus, en aquest cas, la corporal. Que aquí representa la natura humana sencera.
Així, l’ideal de la tecnociència és superar la consciència i la moralitat humanes i desfermar tots els instints des del seu interior (l’Alien). Això es fa destruint la interioritat individual a través del mercat (els conductes d’aire per on es mou). El qual es basa en condicions de treball de quasi esclavitud, entreteniment i consumisme.
4
Ara que només queden tres supervivents, decideixen programar el compte enrere per a la destrucció de la nau, amb l’Alien a dins, i fugir amb la llançadora, amb l'esperança de ser rescatats. En aquest grup hi ha representades les tres classes socials: comandant, pilot, mecànic; que simbolitzen l’elit política, la classe mitjana i la treballadora. L’amenaça és col·lectiva, ens afecta a tots, i per això el repte de la supervivència ens involucra a tots.
Però la pilot té un paper passiu davant l’Alien, es queda petrificada de terror. Això fa que, quan el mecànic la intenta salvar, morin els dos. A ella, l’Alien li passa la cua punxeguda per l’entrecuix, en una nova imatge sexual que suggereix el destí de les masses passives davant la catàstrofe. La seva paralització boicoteja l’esforç de les classes treballadores per emancipar-nos a tots.
Ara només queda la segona oficial, avançant sola pels foscos passadissos de la nau, utilitzant el llançaflames com a torxa. L’arma il·lumina el camí, la manera d’avançar és la lluita. Aleshores es troba el gat i se l’emporta. Un detall importantíssim. Ja que la cura de la natura, la protecció d’allò més vulnerable que està sota la nostra responsabilitat, és signe d'humanitat. Representa tot el que l’Alien ha vingut a destruir. Per això no ho hem de perdre en la lluita, sinó que precisament lluitem per protegir-ho. Aquí hi ha una regla essencial de tot procés emancipador: la coherència entre mitjans i fins, el fi ha d’estar contingut en els mitjans.
Dona i gat entren a la llançadora i just després la nau explota com una bomba nuclear. Creient que està fora de perill, la dona es treu l’uniforme i es queda en roba interior, per entrar a la cambra de criogenització. Cosa que suggereix el despreniment dels signes externs de la societat que ha deixat enrere. I just quan està en aquesta situació més vulnerable, s’adona que l’Alien també ha aconseguit entrar dins la llançadora. Es torna a reproduir la lluita de la vella societat. La llançadora, com a símbol de l’alternativa al sistema, conté la llavor del sistema en el seu interior. Ja que en definir-se com l’oposat a ell, el pren com a referent i el replica.
Aleshores la dona trama un pla. Es posa el vestit espacial, atreu l’Alien al punt exacte, i obre la comporta de la nau perquè sigui succionat per l’espai exterior. En aquesta estratègia hi ha una valuosa indicació: cal obrir les comportes de la consciència i de la societat. Només podrem evitar la destrucció de la interioritat humana, a mans dels nostres instints agressius més primitius (l'Alien), si som capaços d’obrir-nos a l’enfora, És a dir, a la natura com allò altre de la consciència; al tu com allò altre del jo egocèntric; a les diferències culturals com allò altre de la meva identitat.
Però si ens mantenim clausurats en la nostra identitat autoreferent i narcissista, perdem l’enfora. I si no hi ha enfora no hi ha interior, ja que ambdós són pols contraris que es constitueixen mútuament. L’Alien interior apareix quan reprimim allò altre exterior. Només quan el reconeixem a fora i respectem la seva alteritat (quan obrim la comporta de la nau), l’expulsem de dins nostre i ens podem desalienar.
5
En tota la pel·lícula hi ha una curiosa dialèctica entre dins i fora: de dins de l’ou a fora de l’ou i dins del cos, de dins del cos a fora del cos i dins de la nau, de dins de la nau a fora de la nau i dins de la llançadora, i de dins de la llançadora a l’espai exterior… Aquesta dialèctica està fins i tot en la biologia de l’Alien: té una boca dintre de la boca, un interior dins de l’interior.
La dialèctica dins-fora també es repeteix en les altres pel·lícules de la saga. A la segona entrega, Aliens (1986), la companyia ha creat una colònia al planeta dels ous on va començar tot, i evidentment els aliens hi fan el niu a dins. A Alien 3 (1992), el monstre s'ha ficat dins de la nau supervivent, i d'allí entra al penal penitenciari, on camparà com voldrà. A Alien: Resurrection (1997), ha sortit de dins mateix de la tinent Ripley, que ha de ser clonada per sobreviure. Sempre amb el coneixement de la companyia, que vol apoderar-se de l'especímen costi el que costi.
Sembla que no ens podem desempallegar d’aquesta amenaça, com un malson que es repeteix de forma recurrent. És més, sembla que no podem desempallegar-nos-en perquè aquesta amenaça és constitutiva de l’ésser humà. Ja que a Alien vs Predator (2004) i a Prometheus (2012) s’hi troben referències en antigues restes arqueològiques sobre els orígens de la humanitat.
A Alien: Romulus (2024) no apareixen novetats en la trama. Només el pla de la companyia per inocular massivament espores d’alien en la població. Una imatge que pot evocar en la nostra memòria recent les vacunacions massives contra la covid: per la sensació d'una gestió global dels cossos i el clima de por i desconfiança que les va envoltar. La película ens mostra, en clau biopolítica, com la tecnociència i el capital busquen formes de penetrar fins a l'interior mateix de la vida humana.
Però una mica abans, a Alien: Covenant (2017), l’androide aconsegueix una compenetració emocional perfecta amb els aliens. Aquesta és la imatge del triomf de la tecnociència: la creació d’una forma de vida posthumana, mancada de consciència, moralitat i escrúpols, en perfecta sintonia amb els seus instints desfermats?
A diferència de l'humà, la qüestió existencial de l'androide no és la mort, perquè no pot morir. Tampoc és la pregunta pel creador, perquè ja coneix el seu i no és gaire impressionant: un vell ric i immadur incapaç d'assumir la seva mortalitat humana, que creu que dissenyant androides serà com Déu. Per això l'anomena David, com l'escultura de Michelangelo, paradigma de creació perfecta. I al principi de la pel·lícula li fa tocar L’entrada dels déus al Valhalla, de Wagner. Un títol que indica la seva pretensió de transgressió de tots els límits humans.
En canvi, el que l'androide busca és ser ell mateix creador, ser com els alienígenes que van crear els humans. El seu desig més profund és crear una forma de vida perfecta, segons els seus esquemes: l'Alien. I el seu èxit és acompanyat per la mateixa música que li feia tocar el seu amo.
Com passava en el meu somni recurrent, els aliens ja han saltat de la pantalla. La capacitat de destrucció de la mercadotècnia i la tecnociència fa temps que han passat de la ciència ficció a les nostres vides quotidianes.
Som treballadors precaris i submissos. Tots els dispositius tecnològics, la societat de l'entreteniment i l'espectacle, ens inhibeixen la capacitat de reflexió, atenció i crítica. La constant estimulació pel consum irresponsable promou els instints més primaris i banals (consum, riquesa, poder, fama). Alhora, els problemes de salut mental creixen estrepitosament, i també els índex de violència en totes les seves formes (verbal, física, psicològica, sexual, política, econòmica, administrativa...).
Mentrestant, les elits tenen com a principi l'absoluta llibertat dels seus instints individuals. Amb el seu menyspreu per la moral, vincles comunitaris, drets humans, justícia social i econòmica, i per tot el que no sigui els seus privilegis i el seu benefici econòmic privat.
Sembla que aspiren a l'ideal representat en l'escena de Covenant, on Alien prehumà i androide posthumà es miren a la cara i es reconeixen l'un a l'altre. Símbol d'una consciència (androide) que no reprimeix els instints sinó que els dona absoluta llibertat (Alien).
Però hi ha alguna semblança entre el capitalisme postdemocràtic i aquest ideal posthumà nietzscheà? O és una caricatura grollera? Els trumps, ayusos i mileis representen una evolució a quelcom nou o són una involució a quelcom vell i conegut? El seu egoisme, infantilisme i banalitat, denoten una supraconsciència posthumana o una inconsciència molt humana?
És difícil imaginar que aquesta societat sigui sostenible. Com els enginyers extreterrestres que van ser destruits pels seus propis experiments, el capitalisme està incubant l'Alien que pot acabar amb tot el que li posava límits, però també amb si mateix.
Encara que, per altra banda, hi hauria una altra lectura de l'escena del reconeixement de Covenant. L'androide és un producte creat per la companyia, el qual no dubta a maquinar per apoderar-se d'ella. Cosa que podria suggerir l'empoderament de les masses creades i conformades pel sistema econòmic i el dispositiu mercadotècnic global. Són elles les que dominaran l'alien, els instints desfermats, en una nova forma de sentir i pensar que no podem ni imaginar? Gràcies a ella, els individus anònims se sentiran prou forts i confiats per apoderar-se dels mitjans de producció i ser com "els déus entrant al Valhalla"?
Sigui com sigui, siguem humans o posthumans, no podem suprimir alguna referència a la interioritat, als sentiments i a l’empatia. Ella és la base de la moralitat, de la cura de la natura, de la consciència d’allò altre dins i fora nostre. I qualsevol vincle social està basat en això. La imatge d'aquesta actitud és la Ripley agafant el gat per salvar-lo, i l'androide mirant el rostre de l'alien. Fent això, els dos estan mirant allò prehumà cara a cara, per incorporar-ho i salvar-ho, però també per controlar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada