A Poeta de les cendres (1966), Pier Paolo Pasolini diu: “Escric amb un estil no gens poètic/ perquè tu no em llegeixis com es llegeix un poeta” (Edicions Poncianes, Barcelona 2015, p. 49 i 51). Però Pere Gimferrer, en el pròleg de la traducció catalana citada, diu que en aquesta obra “Tot és pur Passolini: tot és poesia” (p. 6). En què quedem: Pasolini fa poesia o no? Em sembla que aquí hi ha un malentès, una recaiguda en aquest concepte idealitzat i literari de poesia que Pasolini precisament volia superar. Expliquem-nos.
La poesia moderna s’identifica amb la llengua estàndard, la qual s’identifica amb l’estat unificat, el qual s’identifica amb la ideologia nacionalista, el qual s’identifica amb el feixisme, el qual es contraposa als moviments obrers i a la diversitat dialectal.
No diem que tot això sigui necessàriament el mateix, però sí que hi ha hagut una evolució històrica que ha portat d'una cosa a l'altra. Per això Pasolini es proposa desenvolupar mecanismes antipoètics, per distanciar-se dels pressupostos ideològics incrustats en la mirada poètica convencional.
Per exemple, en una determinada època escriu en llengua friuliana, en comptes de la llengua italiana estàndard. I en una altra es proposa anar més enllà i buscar una llengua que no sigui literària. Perquè la poesia només pot “evocar” la vida, mentre que la vida és el que passa “abans i després” de la poesia (p. 55). El problema de la literatura, doncs, és que fa d’intermediària amb la vida, tradueix la “llengua viva en una llengua de convenció” (p. 57).
Com totes les llengües, la llengua culta s’aprèn practicant-la. I els productes d’aquesta llengua són els clàssics, els mitjans de comunicació, la política de partits, etc. Per tant, aprendre la llengua literària és aprendre una determinada manera de ser i de mirar. No és merament canviar unes paraules per unes altres que significarien el mateix. És canviar els significats, els esquemes, el punt de vista, la relació amb les coses.
Aleshores es produeix una situació de diglòssia: quan vivim, ens expressem en el llenguatge de l’acció i de la vida, però quan llegim i escrivim ens expressem amb la llengua culta dels llibres. I com que aquesta llengua culta és la que utilitzem per pensar la vida, les seves convencions constitueixen la ideologia inadvertida que ens impedeix comprendre-la.
Per això Pasolini es va passar al cinema, que és en si mateix una altra llengua: la llengua viva de l’acció (p. 43). Es refereix a un llenguatge que no es correspon a cap signe gràfic, escrit ni auditiu. I això sembla contradictori: si hi ha sentit, hi ha d’haver signe. I només si hi ha relació entre signe i sentit, hi ha llengua.
Ara bé, sabem que el signe pot estar més enllà de la paraula. Per això el cinema, la fotografia, l’art, poden ser llengua. I precisament per això, també les accions poden ser llengua, les pròpies vivències poden constituir una llengua. Una llengua d’accions i situacions que ens parla per sota de les paraules i dels pensaments. Un sentit que apareix a mida que les coses que ens passen es manifesten com a signes, a mida que les interpretem com a signes.
Per exemple, a Teorema (1968) Pasolini hi assaja un llenguatge d’accions mudes. Allà es transmeten coses diferents, quelcom que ja no és la vida en brut, substruida per tota la brutalitat del sistema. A l'inrevés: és la vida redimida per un sentit nou. Les accions són diferents perquè el sentit és diferent.
Però els actes d’amor entre el desconegut i cada membre de la família són impossibles de verbalitzar. Cada protagonista se n’adona quan l’acció acaba i és moment de racionalitzar-la, de traduir-la a conceptes comuns. Aleshores cadascú experimenta la contradicció entre la llengua viva de la seva acció i la llengua estandard de les paraules.
Ara bé, malgrat que es tracta d’un llenguatge diferent que diu coses diferents, necessitem el llenguatge poètic per comprendre’l, encara que sigui de forma indirecta: amb al·lusions, símbols, metàfores, negacions, assenyalaments... I això fa que ens trobem en un cercle viciós: la llengua de la vida és diferent de la poètica, però per comprendre una necessitem l’altra. Sabem que no hi ha traducció, però podem assenyalar? Deixar-nos a la vora del sentit? Conduir al silenci on es capta la seva diferència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada