A Godzilla: King of the Monsters (2019) hi ha un breu diàleg que ens sembla força significatiu: «—O sigui que vol convertir Godzilla en la nostra mascota? —No. Nosaltres serem la seva». Això no és només una rèplica enginyosa, sinó que condensa un gir de perspectiva radical: ja no es tracta de domesticar la criatura i reduir-la a objecte del nostre domini, sinó d’acceptar que som nosaltres qui ocupem la posició d’objecte davant d’ella.
Podem interpretar aquesta escena i el conjunt de la pel·lícula com el pressentiment d’un canvi en les relacions entre ésser humà i la Terra. Veiem que ja no som els guardians del planeta —amb la pretensió de ser l’eix central de la vida a la Terra—, sinó els protegits d’una força més gran que nosaltres. Aquest canvi implica sortir de la subjectivitat antropocèntrica i reconèixer l’altre (Godzilla) com a presència que ens supera i ens protegeix.
La pel·lícula desplega aquest conflicte a través de les figures familiars dels protagonistes:
La mare, marcada pel trauma de la pèrdua del fill, busca un sentit en el “nou” i cau en la temptació de venerar altres monstres (com Ghidorah, la Hidra alienígena) pensant que són la resposta. La seva nostàlgia s’equivoca i desferma una amenaça que gairebé aniquila la humanitat.
El pare, també marcat per la pèrdua, reacciona en sentit oposat: vol preservar a tota costa l’ordre existent i s’alia amb militars per destruir Godzilla. Però tampoc encerta, perquè trenca amb la força que realment manté l’equilibri del planeta.
La filla és qui aconsegueix veure amb claredat i actuar com a pont. La seva connexió emocional i la seva sensibilitat li permeten reconèixer en Godzilla no un destructor cec ni un déu salvador, sinó una presència amb la qual cal establir una relació més humil.
El resultat és que ambdós pares, després d’haver recorregut els extrems oposats —idolatria del nou per part de la mare i negació destructiva per part del pare—, han d’aprendre a distingir i matisar. El “nou” no sempre salva ni sempre destrueix. Només després d’aquesta experiència de fractura, la família pot retrobar una unitat, i nosaltres, com a humanitat, podem arribar a acceptar la nostra veritable posició: no els amos del planeta, sinó part d’un teixit més gran que ens transcendeix.
El caos final, amb Boston en ruïnes, no simbolitza només la destrucció material, sinó també l’enderrocament de la civilització autocentrada. El món només pot continuar si reconeix que conviu amb forces més grans, realitats que no poden ser domesticades ni convertides en mascotes, sinó respectades com a condició de possibilitat de la vida mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada