La saga Saw (James Wan, Leigh Whannell i successors, 2004–) s’ha convertit en un dels grans referents del cinema de terror modern. El seu creador macabre, conegut com Jigsaw o John Kramer, no es defineix a si mateix com un assassí, sinó com algú que planteja proves extremes per obligar les víctimes a decidir si realment volen viure. Però aquestes proves revelen una mirada pertorbadora sobre allò que anomenem “vida”: què significa estar viu i fins on estem disposats a arribar per mantenir-nos així?
En un dels jocs, un home apareix travessat per cadenes amb ganxos i anelles clavades al cos. A la pantalla s’hi projecta el famós ninot ventríloc amb un missatge: malgrat haver viscut amb privilegis, sempre ha estat “presoner” de la seva vida. Ara té una oportunitat: si vol viure, ha de treure’s totes les cadenes en un temps limitat. El resultat és brutal: durant hores es va arrencant trossets de pell i carn, però no arriba a temps i acaba esclatant. Aquest joc posa en evidència fins a quin punt la vida pot reduir-se a l’instint pur de supervivència, encara que impliqui autodestruir-se lentament.
En un altre moment de la saga, un home que ha perdut el seu fill en un accident provocat per un altre es veu davant del dilema moral que sempre havia somiat: venjar-se i deixar morir el culpable, atrapat en un mecanisme que li trenca els ossos, o arriscar la seva pròpia vida per aconseguir la clau que el podria salvar. Finalment aconsegueix la clau, però massa tard: el mecanisme s’activa i l’home mor. Aquest episodi mostra fins a quin punt la voluntat de justícia i venjança s’entrellaça amb el desig animal de veure patir l’altre.
A Saw III, el cervell de totes aquestes maquinacions macabres, John Kramer, apareix malalt precisament d'un tumor cerebral (una coincidència significativa entre la malaltia física i la seva forma d'actuar?). En tot cas, amb l'ajuda d'una col·laboradora, segresta a una doctora perquè el mantingui amb vida. Si ell mor, ella també serà executada. Amanda, la seva deixebla, intenta coaccionar-la amb amenaces. Però Kramer la corregeix: les regles del joc exigeixen voluntarietat. Ningú pot ser obligat; cadascú decideix en llibertat com jugar, encara que la llibertat estigui dintre d’un engranatge sàdic. El moment més tens arriba quan posen una destral a les mans de la doctora: té al davant l’opció de matar l'Amanda i alliberar-se, però si ho fa, ella també morirà. Així es construeix una xarxa de submissió voluntària, en què cada jugador està atrapat per la dependència de l’altre.
Tots aquests exemples s’articulen al voltant de la mateixa idea que repeteix Jigsaw una i altra vegada: «La majoria de la gent no agraeix seguir amb vida. Però tu no, ja no.» El que està en joc no és una vida plena (el bios, com direien els grecs: la vida humana, amb sentit, regles i finalitats), sinó la vida nua (zoé): viure per viure, mantenir-se respirant, encara que sigui a costa d’esquinçar-se la pell o de sacrificar els altres.
A la filosofia política contemporània (pensem en Giorgio Agamben), aquest concepte de “vida nua” descriu societats on la vida humana s’ha reduït a mera supervivència biològica, sense horitzons ni projectes. Per exemple, la vida als camps de concentració. Però no només en ells. En la vida moderna, el consumisme, la precarietat, la manca d’horitzons vitals, han consumat la reducció de la vida humana a mera vida animal.
Així, la saga Saw es pot llegir en aquest sentit: una metàfora fosca de la modernitat, un món convertit en joc macabre on l’únic objectiu és sobreviure biològicament, mantenir-se viu, sense cap altre sentit transcendent, ni col·lectiu ni individual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada